It's Not What You Think

La Blueproject Foundation presenta l'exposició individual "It's Not What You Think", del duo d'artistes Elmgreen & Dragset, que es mostrarà a Il Salotto del 7 de juny al 27 d'octubre del 2019.

"It's Not What You Think" transforma Il Salotto en un entorn diferent: una espècie de sala de calderes abandonada i subterrània, amb canonades que s'entrecreuen per l'espai. Amb aquesta proposta, Elmgreen & Dragset continuen la seva habitual pràctica d'alterar els cubs blancs de l'art en un lloc que contrasta amb el format discret on normalment es presenta l'art contemporani. Els tubs metàl·lics industrials de diverses mides dominen l'espai, redirigint els moviments dels visitants, que han de esquivar, inclinar-se o caminar al voltant dels tubs per circular per la sala.

Si bé els colors pastís dels tubs són colors que es poden trobar en entorns industrials reals, també corresponen als tons de color dels pigments d'aliments utilitzats per recobrir les píndoles dels medicaments d'última generació contra el VIH com Truvada, Atripla, Stribild i Isentress. Aquests colors pastís poden semblar innocents, fins i tot atractius, com els caramels, però camuflen la toxicitat d'aquestes medicines. Els diferents colors de les píndoles serveixen per a indicar i distingir les diferents funcions de cadascuna, així com els diferents colors dels tubs industrials assenyalen diferents usos, com per al drenatge, vapor, calefacció o altres fins.

Estèticament, la instal·lació es basa en les primeres obres minimalistes d'artistes com Michael Asher i Charlotte Posenenske, creant una referència corporal a través d'elements arquitectònics simples. Els tubs metàl·lics semblen penetrar el terra, les parets i les columnes de suport, aparentment estenent-se més enllà de l'espai de la fundació, com si fossin les venes d'un organisme. A l'exposició "It's Not What You Think", tot es basa en una sèrie d'incerteses en les quals res sembla ser el que és a primera vista. La sala de calderes no és més que una ficció: els tubs són disfuncionals i la sala en si serveix com una metàfora per al cos, com un producte tant biològic com cultural. Dins de la instal·lació, trobem altres peces d'Elmgreen & Dragset que impliquen rastres d'activitats humanes amb narratives ambigües. Un seient de cotxe fos en bronze –titulat I must make amends (2019), a partir de la lletra de la cançó Mercedes Benz de Janis Joplin– es troba abandonat en l'espai com una resta, ara utilitzat com una cadira per qualsevol que pogués ser el vigilant d'aquesta sala. Pròxim a aquest, After Francis Bacon (2014) combina dos readymades: un pneumàtic de tractor usat i una granota de treball. A la cantonada pròxima, es troba una espelma cremada, tallada en marbre, situada al costat d'un matalàs i alguns llibres, que componen l'escena de la performance Anywhere (2019).

L'atmosfera malenconiosa de la instal·lació, aquesta sala de calderes no funcional, tant reflecteix una realitat postindustrial en la qual ens sentim corporalment allunyats dels espais on anteriorment predominava el treball manual, com actua com a recordatori de com els nostres cossos han estat rebaixats del seu paper original com a nucli de la producció en la nostra societat i s'han convertit en objectius de consum per a les indústries farmacèutica i de l'entreteniment.